col·leccions

és ben cert que hi ha gent per tot. hi ha gent que col·lecciona xapes. gent que col·lecciona discos o llibres. gent que col·lecciona metes. i gent que col·lecciona amics. d’altres novios. o novies. hi ha gent que sembla que col·leccioni matrimonis. i d’altres càpsules de mala sort. gent que col·lecciona escales que no porten a enlloc. i d’altres que col·leccionen bitllets d’avió. gent que col·lecciona mil rictus facials diferents. tot simulen estabilitat. és difícil caminar amb el cap alt i el cor trencat. hi ha gent que col·lecciona favors impossibles de tornar. tots col·leccionem anys. quasi tots. i desprès hi han els que col·leccionen negacions i cartells de la festa major. i tot el bestiari. posats a fer. gent que col·lecciona cartes de menús baratos i fotografies que van sortir molt cares. gent que col·lecciona crèdits nascuts en l’ambició impossible i que després plora llàgrimes sense sal. gent que col·lecciona manerismes que mai es mostraran. i gent que col·lecciona temes de conversa, pel cas que el jefe el convidi a dinar. però el jefe no convida mai a dinar. i gent que col·lecciona tranques de color vermell per si l’hivern és fred i clar. però l’hivern és càlid i fosc. i gent que col·lecciona arnesos usats per la olor d’aventura. per descomptat hi han els que col·leccionen fills. i els que col·leccionen dubtes i que encara no han descobert que els dubtes es poden tapar amb fills. si és el que vols. els que col·leccionen visites a múltiples especialistes. i que mai els troben res. i els que col·leccionen copes de vidre car. i que sols beuen aigua. per què no deixa pòsit. els que col·leccionen esqueles de gent coneguda. i gent que col·lecciona històries terribles sobre el càncer. i gent que col·leciona mentides que són bones perquè no ho semblen.

 

hi ha gent que col·lecciona absurds. i gent que col·lecciona lloros muts. i sense dissecar. gent que col·lecciona arguments contra guerres llunyanes. i gent que col·lecciona dogmes que creen conflictes interns. gent que col·lecciona amagatalls. i gent que col·lecciona meteorits sense certificat. gent que col·lecciona personalitats. i gent que col·lecciona postals de bondat discreta. gent que col·lecciona molts ‘ves-què-hi-farem’. i gent que inevitablement col·lecciona ‘anarn fent’. uns quants al dia. gent que colecciona somatitzacions. i gent que col·lecciona guitarres de màstic curt. com la gent que col·lecciona llibretes en blanc. i la gent que col·lecciona telèfons. i que no tenen agenda. a més de la gent que col·lecciona finals feliços. això se sap fer quan s’aprèn a somiar el que vols somiar. independentment de quina és la nit. gent que col·leciona diferents tipus de fe sense prosetilitzar. i gent que col·lecciona carnets de partits. i de clubs. i la gent que col·lecciona habitacions amb doble fons. gent que col·lecciona històries falses de la guerra civil. que són orgull de la família. i gent que col·lecciona adéus. per què sempre estan marxant. i gent que es col·leccionen a si mateixos. perquè no hi ha res més a fer. en el fons.

ambició. oxigen i verí. abraça’m.

***

el somriure que vas fer em va fer tremolar les cames.

entrades de la segona temporada – Dignitat periodística

diuen que la gran admiració és precursora de la gran decepció.

sigui o no cert el que acabo de dir, no puc negar sentir-me una mica decebut pel nivell periodístic que vivim a casa nostra.

la feina d’un periodista, d’un editor no és la de tan sols subministrar informació. també ho és la de elaborar-la.

les tendències ideològiques no tenen perquè ser dolentes en si mateixes quan s’apliquen al periodisme. sempre que aquesta tendència queda marcada de forma explícita i transparent.

suposo que la pitjor corrupció de la informació que pot existir és la de la por. la del periodista informant amb la boca petita.

 

heu observat úúltimament la quantitat de noticies que ens arriben que no tenen el mínim significat? basades únicament en l’anècdota? on la crítica? on és l’ull que vigila i dóna veu al ciutadà en el període que hi ha entre les eleccions?

no parlem del meu mitja preferit, la ràdio. res més patètic que intentar fer riure constantment sense tenir la més mínima gràcia.

sembla com si la gracieta, l’humor de baixa volada sigui la tònica aquest dies.

i no serà perquè el món d’avui no ofereixi múltiples informacions, múltiples arguments per al debat i la reflexió de diferents nivells.

 

que la gent treballa. molts hores al dia, si. i per tant necessita d’un gremi periodístic que li proposi i li recordi.

que li promogui, li refresqui o li exciti la opinió.

 

i si el periodisme com a tal renuncia a aquesta obligació, què li queda en essència?

 

connivència culpable.

 

un dels símptomes d’intel·ligència el de fer intel·ligible allò que és complicat. entenedor allò que és enrevessat.

 

on son els petits fars que ens fan de guies?

 

incís.

em va dir que es deia Elisa. un nom que em sona a un altre època.

vam parlar de moltes coses. vam parlar tota la nit.

tant de bo m’en pogués recordar.

entrades de la segona temporada – Es més fàcil enamorar-se quan ets adolescent i no fa calor.

 

La joia de veure com els seus cabells llisquen més enllà del coll. Com un riu poderós que no necessita d’excuses per obrir-se via fins al mar. Com si tinguéssin vida pròpia és desplacen graciosament com el infants quan encara no han descobert les limitacions de l’ésser.

Els seus cabells es rebelen com a paradigma de tot allò que és possible. La tardor i el seu sol. Un sol que ja ha passat el seu punt més alt de l’any. un sol que no agredeix. una calor pretèrita que ha cedit el lloc a la calidesa. I allí ón fa unes poques setmanes no hi havia res ara hi apareixen unes ombres tènues. i per tant torna el misteri. 

El misteri que fa que enamorar-se sigui possible. Perque el misteri amaga un secret. I voler descobrir aquest secret vol dir ambicionar posseir-lo. Com els nens que tots, invariablement, hem estat. i que per tant som. Els seus cabell de vegades brilla com l’or. i de vegades és opac com els vitralls d’una catedral de provincies. Just el punt de translucidesa que mostra, o amaga, just el necessari. I quan riu, ai jordi…quan riu. és com si esclatès una guerra ón els infants, ara si, estan disposats a dictar les normes.

M’estremeixo recordant la dansa de la seva melena quan ens vam creuar l’últim cop. Jo sortia del centre de lectura. No deprimit. Una mica trist. La jornada no havia estat gens profitosa. Enlloc d’avançar havia retrocedit. No havia omplert folis. I el que era pitjor, n’havia estripat uns quants que ja havia donat per bons. Just quan comença el meu trajecte instintiu, i sense mirar enlloc concret la vaig veure un altre cop. M’havia promès a mi mateix quan la tornés a veure la pararia i molt educadament em presentaria. Suau. Sense cap possibilitat d’espantar-la. El problema era que no sabia que dir-li sense semblar un llunàtic. ‘i perquè dir-li res?’ tambér m’havia preguntat en moments de dubte. Però com ja m’havia passat, el fet de veure-la aproximar-se mi va fer desparèixer tots els plans com un huracà amb nom de dona a la terra del jazz. Els segons es van desdoblar. passaven ràpids. eren eterns. havia d’actuar però em sentia com un actor en una obra sense paper. no és que em costés parlar. fins i tot havia oblidat que tenia la capacitat de fer-ho. En aquell moment vaig descobrir que tot allò que havia descobert no servia per a res. que necessitava començar a comprendre de nou. Si volia saber el seu nom havia d’estar preparat per al repte. Va passar el meu costat. Jo astorat. Em va semblar veure que em mirava de reüll. Potser ho va fer. Potser tan sols m’ho va semblar. Ja m’havia sobrepassat uns metres quan va sortir de la meva boca una mena de so gutural. Barreja perfecta entre un rot i un gall. I ella es va parar. I va girar el cap. I em va mirar. I el mon és vas parar. I llavors ens vam somriure. jordi, visca la tardor! fins la setmana que ve.

le clochard again

bon dia jordi,

 

no sé com ha pogut passar. repasso. tiro enrere. disecciono les hores en minuts i segons. les ubico en el passat i em miro des de el sostre. observo el meu entorn. les persones passen pel meu costat. algunes xoquen. d’altres m’esquiven.

 

normalment porto les monedes dins una bosseta de pell d’imitació. què us pensàveu. en un dels extrems de la cremallera que la creua longitudinalment hi ha una petita anella amb un click.

cada matí l’enganxo al cinturó. i sigui on sigui que em desperti surto al carrer amb l’objectiu d’acabar el dia amb la bossa a la butxaca. això voldrà dir que he aconseguit masses monedes com per arriscar-me a que el fràgil mecanisme de subjecció aguanti.

 

camino pel carrers fins que finalment em són familiars. després marxo.

 

diuen que sóc un sense sostre. jo no ho crec. bé, de sostre, lo que se’n diu sostre no en tinc. però francament això ja fa temps que va deixar de ser un problema. a veure si m’explico. vull que dins les incapacitats, errors, problemes, depressions…i més errors acabes trobant un espai.

ni que tu no el vulguis. hi ha un espai.

i quan hi ha un espai existeix la possibilitat de ser-ne esclau o de dominar-lo i transcendir-lo.

ja sé que això que us explico és filosofia barata de bar. però que voleu que us digui, és des d’un bar que us ho escric.

 

resumint, i això us ho dic sense excusar-me, el rebuig provocat i després merescut, sostingut en el temps, fa que et quedis sense res. que et quedis sense tu. un instint inconscient clarament maquiavèl·lic et porta a un lloc de llibertat absoluta, on la matemàtica de la suma no funciona. on totes les equacions tenen tres incògnites i cap constant.

 

 

en aquest punt, i ja sé que sembla un tòpic, tu ja no ets tu. ets pell que es refresca amb la brisa.

les mirades no existeixen. i demanes monedes. i les demanes educadament. i en català, perquè l’educació, com anar en bici no es perd. i veus cares conegudes que t’han rebutjat vàries vegades, però tu saps que no et veuen. i tu els tornes a demanar unes monedes, sabent que no te les donaran. que per això ja hi han el turistes. però els les demanes perquè si els diguessis bon dia, segurament et prendries per un boig. per tant, demanes unes monedes simplement per dir-los que sí, que encara estàs viu. i que encara estàs aquí.

 

a veure, per on anava. ah si!

doncs ara que ja sabeu més o menys de què va lo meu, us explico què m’ha passat avui.

a veure,  sempre demano monedes per a fer un cafè amb llet. tothom sap que el que vull no és un cafè en llet, però ja ens entenem. d’acord, m’agrada fer un traguet de vi. no molt. bé, una mica.

el fet és que no veig cap problema en mentir. de fet crec que un eufemisme no és una mentida. i que si la nostra època en el seu conjunt és eufemística, perquè no puc jo aprofitar-me’n una mica.

 

el bar on vaig, a quarts de déu, és a aquella avinguda on hi ha una locomotora de tren dissecada. la porten un xinesos, o taiwanesos. no ens entenem. però ens entenem.

avui, fa vint minuts hi he arribat. no he hagut de demanar. ni he hagut de mirar. com jo sempre pago per avançat, sempre, m’he posat la ma a la butxaca.

llavors he vist que tenia dos problemes. no tenia bossa. no tenia monedes.

me l’han robat? no ho sé.

l’he perduda? segur.

 

el xino, o taiwanès, m’ha mirat. i m’ha vist la cara d’angoixa i ràbia. m’ha somrigut i amb la mà a començat a fer un moviment circular. i això en tots el idiomes vol dir unívocament una cosa. el dia després.

que ja li pagaré demà.

 

ni que el rebutgem, no podem evitar el contacte.

ni que el neguem, no podem evitar fer-nos  un lloc.

 

m’assec i miro la tele.

és un programa concurs de la tele xina. o taiwanesa.

 

fins la setmana que ve.

No agafeu el cotxe

 

s’ha distret tan sols un segón. res, un instant que pràcticament no ha existit. i després, res.

tot es ralenteix fins que es para del tot.

fa calor. fa massa calor.

 

volia aparcar al pàrking de l’hospital. havia d’evitar com fós l’embus del tomb de ravals. avui no pot arribar tard de cap manera. d’això ni parlar-ne.

però s’ha distret un moment i ha abraçat amb força el que volia evitar.

 

un segon perdut i tot canvia. la suor es fa més abundant i més freda. l’aire acondicionat s’afila tant que s’ha de parar. i el mòvil comença a avisar de que se li acaba l’autonomia.

petits elements que combinats per la casualitat o la fatalitat es combinen i se’n refoten del mort i de qui el vetlla. es a dir, de tu.

 

així és com un dijous a les 5 de la tarda aproximandament, el nostre personatge es troba atrapat en un embús de dificil solució. fa tard a una cita que podia ser redemptora o assassina, en cap cas obviada.

prova de trucar. conscient de que en fer-ho per la iniciativa del diàleg. però just quan la línia ha fet tres senyals, el mòbil diu prou.

perfecte, es diu.

encara es troba davant de l’imac i ja fa cinc minuts tard.

 

ha de recollir a la laura a la plaça de catalunya.

i si, ho heu adivinat. ha de recollir a la laura a la plaça de catalunya per a demanar-li perdó.

no és ben bé així. més aviat és la escenificació de l’acte de demanar perdó.

perquè passat un determinat temps el perdó ja sols pot ser un record, si ens l’hem de creure.

 

li ha costat mesos ha que ella accedís a veure’l. mesos des de que la laura es va quedar sola. no sap ben bé que va passar, perque no ho ha volgut saber. però sí que va veure espurnes d’esperança als ulls de la gent que se l’estima quan la noticia es va escampar per la ciutat.

 

finalment es va convencer de provar-ho.

va estudiar les paraules, va mesurar les frases. com cambiar la disfressa si el teu cognom és malson recurrent?

els correus van donar pas a els missatges de mòvil. després a les trucades.

i una cita.

 

ell creu que quan sembla que tot va bé cal no refiar-se d’un mateix. es diu a si mateix que la vida és una malaltia mal curada, sempre a punt d’una bona recaiguda.

i el dubte de la cita d’avui, la incògnita que no l’havia deixat dormir  desde que havia quedat, era si la ferida de la laura es tornaria a obrir, o si la seva cicatriu es mostraria lo suficientment forta.

 

comença a fer sonar el clàxon com un boig. fa allò que sempre recrimina als altres. recorda una pel.lícula que va veure fa temps. el michael douglas diu prou enmig d’un embús. pensa que ell no té els pebrots per fer-ho. tampoc està tan boig.

són dos quarts de 6. posa catalunya informació.

 

comença a resignar-se. està davant el banc de bilbao.

gira el cap i mira l’acera. dues xiquetes es mengen un cucurutxo de nata i maduixa. samarreta de màniga curta i un suèter sobre les espatlles. les mirades es creuen entre  els tres. ell està massa enfadat per a dissimular. elles somriuen ufanes.

 

ell els torna el somriure.

avança cinc metres més.

i continua perseguint el seu passat.

 (columna 2.33, 24 de maig de 2009)

un clochard no és un flaneur

 

la primera impressió que té és la de que els llençols aquesta nit són una mica menys freds. però ben aviat se n’adona de que res o ben poc ha canviat.

 

el dia no ha estat del tot dolent. poques veus han desafinat i creu que aquell equilibri tan desencisant i alhora tant embriagador que anhela encara llueix dins el seu cap. o la seva imaginació.

 

el passeig de la ruta ha estat variat lleugerament. quelcom mínimament intrèpid ha refet la rutina. reflexes i llum falsa.

així doncs, es posa dins el llit i es cobreix amb el llençol.

finalment es tant fred com ahir. no es decep. però… encara s’il.lusiona.

es cobreix el cap i respira profundament. ben aviat aconseguirà equilibrar la temperatura del hivernacle que està improvisant.

també sap el que passarà a continuació. traurà el cap i el fred permanent de l’habitació li clavarà una fiblada al cap.

es desvetllarà i pensarà. després  resarà.

sols quan es convenci a si mateix que no té insomni podrà dormir.

 

quan es desperta no recorda el color de les parets, perquè es troba a l’aire lliure. sobre un banc gastat d’una plaça que no reconeix. sembla una plaça major d’una mena de poble que mai ha conegut. d’un altre país. abans de la gent, les cases, pensa.

 

no hi ha dubte de que allò que sembla inversemblant té una extranya facilitat per a succeir. és per això que accepta el fet de la transformació amb una certa naturalitat. lo fugisser encara és un característica possible de la situació. s’hi aferra. s’aixeca. adolorit se n’adona que no porta sabates.

 

creua la plaça sota un sol que vibra diferent quan xoca sobra la pell. la humitat i el fred sec fan que el seu alè es condensi davant seu. pesat, el va travessant. l’olora.

és l’alè d’una altra persona.

amb tot, continua sense cedir a la sorpresa.

 tothom canvia de persona. perquè hauria de ser ell diferent?

quan es fa la pregunta recorda que en algun moment del procés havia estat dona. perd el fil del pensament. comença a confondre conceptes. per tant deixa de pensar.

es concentra en continuar caminant.

 

 

agafa una mena d’avinguda deserta.

els plataners no ho semblen.

i el terra es d’una sorra formigonada. amb tot li resulta una avinguda estranyament humana.

les mans el criden. se les mira.

havien estat generoses en algun moment. ara tenen llagues d’inactivitat.

sota les mans veu com la sorra es tenyeix de vermell.

canvia el focus i es concentra amb els peus. no sent el dolor. però les ferides supuren aigua i sang.

 

i l’últim fanal s’encèn. i escolta per fi el crit primerenc.

un continent que es revela enmig del magma de secrets del poble pioner en res.

 

mentre el regust d’un te molt amarg s’esvaeix al seu paladar, recorda que un dia va estar despert.

warmer days

 

 és curiós com passen les coses.

 

això mateix. així de genèric.

tanmateix és apassionant veure com es perden. com es desintegren. demostrant que cap record és ignífug.

 

des del dia en que el fred va venir per quedar-se em passa una cosa curiosa.

quelcom que crec recordar que vaig somiar ja fa temps.

camini per ón camini, passi pel carrer que passi, sempre veig un nen ensopegant. i quan s’aixeca amb la comisura dels llavis tremolosa, a punt de plorar, la mare li venta un mastegot.

miraculosament la plantofada para la incipient marranada.

el dolor és com un pou de petroli incendiat.

sols es pot apagar mitjançant una explosió.

 

ens creuem les mirades fugaçment. no vull que ta mare ens vegi. ves a saber, encara rebré jo.

 

the futures is mine - foreseeing warmer days

per un altra banda, deixa’m que et comenti un parell de coses sobre barcelona. les seves ombres brillen més que les seves llums. és per tant una de les ciutats més dificils de retratar. amb la càmara. amb la paraula.

 

sols es rendeix a la mirada.

diuen que és cap i casal.

però de vegades és la sal aplicada a una ferida.

que ja no fa mal.

 

el vincle emocional, referit a lo nacional és un factor d’eterna reflexió.

però és la seva intrínseca complexió que ens pot fer por

per perdre identitats no escrites però si cantades

com el complexe del colom que no vola perque dubta.

dubta perque mai ha obert les ales.

plores o parles?

 

 

el nostre caràcter és tan creatiu que podem creure veure la llum dins la caverna.

però ja no n’hi han de cavernes.

en tot cas tabernes.

i el licor ens excita i alimenta les proclames. els raonaments estan segurs a la despesa. emmordassats, esperen el seu matí. ón tots els homes excitats jeuen atordits sobre un terra ple cendra. no es llevaran fins que la olor del caldo, o del ranxo, els recordi la fàbrica i surtin corrents.

perseguint el record de les paraules il.luminades que ja no poden, que ja no pots recordar.

 

però suposo que la qüestió no és recordar sino no-parar. no deixar. insistir.

perque el dia de l’emancipació del nostre auto imposat esclavatge ha d’arribar.

 

sols es pot estimar allò que saps què és.

sols ens podrem estimar si sabem quí som.

mom.

 

no hi ha pressa.

sols hi haurà decepció si manca el proposit.

i la convicció.

 

columna emesa el 15-12-08

ser part de l’equip o no ser part de l’equip

primera part

tanca la porta del despatx del gerent. espera uns segons eterns. rumia la compostura amb que anirà cap al seu cubicle.

tanca la porta del despatx gerent. si ho hagués fet fa un quart d’hora,  jo mateix, el que us narra aquesta història, us hauria dit que tanca la porta del despatx del Joan. I això és perquè tot i que no conec el protagonista d’aquest text i  que no en sé ni el nom, si que sé que quan els vent bufen al nostre favor tendim a cedir un petit espai personal, mentre que quan van maldades ens refugiem en el que representem.

el mèrit de l’alcalde porta el seu nom i cognom. les seves errades acostumen a ser càrregues quasi heroiques que comporten el càrrec.

 

passen els segons i no se li acut res. sent com el cap li palpita colpejat pel martell violent del cor. se sent com un estaquirot, i de fet l’està fent.

es posa a caminar. primer un pas, després un altre. tornem-hi.

passa per davant de la cuina, que sempre li ha semblat un purgatori, i sent com algú que està fent un cafè el crida. fa veure que no el sent i amb pas pretesament ferm arriba finalment al passadís que li proporcionarà unes hores de reflexió.

 

el que li passa es que creia que es quedaria sense feina. i encara que sembli mentida el que li ha passat ha estat pitjor.

pensava que es  quedaria sense feina o que rebria l’encàrrec personal d’apretar ben bé les dent i aguantar el temporal, amb la promesa d’una recompensa en un futur inconcret.

‘ja pot seure’- li ha dir el joan, vull dir el gerent.

‘mm..’- pensa que es mala senyal que eviti anomenar el seu nom.

‘mira, vull ser franc amb tu. els anys que portes amb nosaltres i la teva dedicació ha estat indiscutibles.’

el nostre protagonista està a punt de queixar-se. el gerent ho veu. el talla.

‘no, no te’n vas al carrer. tranquil. el que hem de parlar és del teu nou paper al nostre organigrama.’

i de sobte, ja no calen més paraules. als seus 52 anys li acaben de dir que el degraden.

que tota la seva experiència acumulada serà bàsicament inútil perquè els problemes que podrien solucionar simplement no seran al davant.

pensa, sense pensar, que si això li hagués passat fa un any i mig hauria dimitit sense cap dubte. ni s’hauria plantejat quina porta trucar, segur de que trucarien a la seva.

no, no l’han fet fora. però si la cosa no canvia, i no canviarà, avui li acaben de comunicar que el camí que el portarà a la jubilació serà frustrant i dolorós.

valorar la dimensió de la crisi sols pel número de parats i el PIB és com valorar els resultat socio-polítics d’una guerra basant-se únicament en la xifra de morts.

 

segona part.

hi ha moments en que disfruta del sentiment suïcida que la envaeix. no té previst marxar, però si ho hagués de fer ho faria amb un gran pet.

té setze anys, i ja ha descobert que acabarà semblant-se molt més a sa mare del que li agradaria.

podem trobar en el fet de créixer un paràmetre pròxim a la predestinació. també a la pertinença.

millor buscar i conèixer els teus orígens abans que ells t’atrapin. perquè quan ho fan, ho fan de forma violenta.

procés

el pes de la motxilla.

és ben cert que tots portem el nostre.

ep, l’amaguem, el neguem i d’amagat l’insultem. el fenomen de la levitació sols funciona de nit. i només de vegades.

 després, l’endemà, ja siguin les set o les dotze, just abans de posar la cafetera i arrepentir-nos davant el mirall o sota la dutxa, notem que el nostre pes torna a aparèixer.

la motxilla és plena de pedres. i costa molt treure-les.

ja sabem que els fenòmens individuals es reprodueixen en els cossos col.lectius. per tant no és cap sorpresa que la suma de motxil.les formi la gran motxil.la de la comunitat.

 

per avui ja n’hi ha prou de símils fàcils.

 

anant més al gra. hi ha un punt on la experiència comuna es converteix en experiència individual. és un punt que té les característiques dels planetes invisibles. sols se sap que hi són perquè s’han captat camps gravitatoris que sols es poden justificar amb la seva existència.

aquest punt on la experiència col.lectiva es liqua en experiència personal és eteri en essència i irrefutable en la seva existència. perquè el fet de que siguem capaços d’interactuar i complementar-nos, més enllà de les nostres capacitats, sols es pot justificar amb l’existència d’aquest punt.

 

en aquest procés de transmutació hi juga un paper clau la nostra personalitat. producte d’història externa i interna, tradició i trencament.

 

també hi apareix el caràcter, que és la suma de la personalitat i la consciència de les nostre mancances. quan sabem allò que voldríem i que mai serem desencadenem en forma d’acte reflex un procés de substitució amb la finalitat de tapar el forat de la frustració.

 

per tant, la frustració d’un poble és la suma de les frustracions individuals. i el procés d’assimilació del caràcter d’una comunitat sols es possible estudiant les mancances de les persones que el conformen.

 

suposo que sense aquest procés, ja sigui intuïtiu o intel·lectual, no és possible forma part de res o sentir-se d’enlloc.

 

segona part.

 

fa temps que la sensació de la seda sobre la seva pell no és el mateix. però tot i això continua posant els mateixos llençols al llit.

fa temps que el seu perfum s’ha perdut. però tot i això cada matí olora la única camisa que en conserva.

 

las tristesa és el millor refugi en una nit de tempesta. és tan bo, que de vegades fa peresa sortir a veure si ja ha sortit el sol.

a first

La lleialtat i l’enveja son cosins germans que no es parlen. Una família trencada. Es miren de reüll, però ja fa temps que han oblidat les paraules, els gestos… la llengua en definitiva que els permet comunicar-se.

Això em porta a pensar que així com l’espai vital és importantíssim a l’hora d’escollir pis, quelcom similar passa amb els grups que de forma natural es formen dins la comunitat. Dins la nostra tribu. Aquests grups necessiten espai per a formar-se. Espai per a consolidar-se. I en última instància espai per a expandir-se. Els interessos comuns fan que la gent es trobi (com per exemple a punt6 o la a companyia de teatre de Reus la gata borda). I és llavors, quan la gent amb interessos comuns es troba de forma natural, que sorgeixen projectes i per tant objectius. Assolir aquests objectius requereix que el grup s’organitzi i que per tant comenci a interactuar amb altres grups. aquest procés fa que la vida social i cultural de la ciutat bategui. fa que el cos de reus faci muscle i alhora n’ennobleix el nom. aquesta nova generació de gent compromesa amb objectius que busquen simultàniament el creixement personal i de la ciutat fa que el caràcter de l’orgull de pertànyer a la nostra comunitat sigui actual. sigui contemporani. sigui nou. que tingui sentit. I fins aquí la primera part de la nostra història d’avui.

A fi de que aquesta columna no sigui autocomplaent, o directament falsa, un cop dit tot això, cal també completar l’anàlisi amb el que passa quan en aquests grups hi arriba la grip. quan el frec a frec propicia l’intercanvi de tòxics. i és que tal i com a nivell individual hi ha gent que per elecció o per circumstàncies escullen viure idènticament a com els seus pares ho vàren fer, hi han grups que per a dir-ho finament tenen la tendència a deixar-se endur pel corrent. Sí, hi han grups que es deixen seduir per la fragància de la naftalina. Són grups condemnats a desaparèixer per què no atrauen a ningú. no il.lusionen.

Finalment es trenquen i les restes són unes quantes individualitats, que quan es desperten se n’adonen que els seu caràcter s’avinagrat abans d’hora. un cop arribats a aquest punt és molt dificil fer marxa enrere. Com els presos dels gulags que perdien la xaveta i eren deixats de banda com a no-entitats pels mateixos guardians, perque senzillament ja no eren ni tan sols un número, aquestes individualitats havien perdut la seva rellevància.

És llavors quan el seu activisme i lleialtat a un projecte es va convertint, es va trasmutant en enveja. És a dir la destrucció a través del buit. Cal ser conscient d’aquests moviments en el procès de construcció i trasvàs generacional. Si volem que els esforços honestos tinguin sentit cal protegir-los dels forats negres. en cas contrari correm el risc de que la naftalina ens prengui allò que unívocament ens pertany.

La nostra època,

que és nostra, dels que volem viure

i no dels que ja fa dies que són vells.